Quizás en otra vida fueron un mismo ser

Li diuen Oniria.

Diu que no li agraden les cançons romàntiques, que la fiquen nostàlgica. Arrufa el nas amb un gest incòmode, conscient de les seues paraules. Mai li ha agradat donar explicacions a ningú, però en fa excepcions de quan en quan si se'n fiquen insistents. I com ha canviat! La nostàlgia abans no li pareixia tant dolenta. Ara tot és diferent. Només una cançó és suficient; unes notes i... prou! O això ens explicava sempre. Per això vol negar-se. No, no vull cançons d'amor, diu. No en vull cap. M'estime més una heavy que no n'entenga res, o potser un merengue molt estiuenc. Encara accepte un tema reggaetoner que tant odie... El que vullgues, però res romàntic.

Diu que no li agraden les cançons romàntiques, que li recorden temps passats que més li val oblidar. Però vaig creure que exagerava. Mai havia vist dolor als seus ulls, mai. Com que no me pareixia lògic, vaig arribar a pensar que era tot un engany, que només volia cridar la nostra atenció. I vaig ficar-li'n una. Havia baixat la guàrdia, la vaig agafar desprevinguda. I quan la va escoltar... millor que no l'hagués vist! Llàgrimes derramades per les galtes, antics recòrds invocats per tal melodia... Un temblor va invaïr el seu cos. No sabia què fer. Ella, plorant, sense moure's del lloc. Jo, incapaç de fer-ne res. Va acabar la cançó i, com si res haguera passat, es va aturar. Tanmateix, des d'aquell moment, els seus ulls mai van tornar a ser el que una vegada foren: ara són gèlids. No veig vida, només angoixa. Pareixen d'altre món, un món llunyà que s'escapa al nostre coneixement.

Diu que no li agraden les cançons romàntiques, que li fan mal. També a mí ara m'ho fan. No puc escoltar cap. I no hi ha nit que puga dormir, que no recorde les seues llàgrimes, i els recòrds...

Em diuen Insomnia.

{Homenatge a Oniria e Insomnia, del grup català Love of Lesbian}